contes...

TOT EL QUE LI CAL SABER A UNA ZEBRA PER SOBREVIURE A LA SABANA 

 Durant milers i milers d’anys les zebres han transmès la seva saviesa a les seves filles. Cada generació ha perfeccionat l’anterior, les zebres ben ensenyades han prosperat, i s’han reproduït, i per això hi ha milions de zebres a la sabana. Un dia com qualsevol altre, una zebra com qualsevol altra té set. I mentre s’apropa a la bassa recorda la primera lliçó que va aprendre de la seva mare: 

 Quan beguis, no et refiïs. Els lleons s’amaguen pels voltants dels abeuradors, aprofiten que tens el cap cot i estàs distreta. Sigues prudent: dreça les orelles i gira-les per escoltar el que no pots veure. 

 La lliçó li salva la vida. D’entre uns matolls de color crema salta un cos de color crema. Una massa felina de músculs i tendons, urpes i ullals, dirigits i coordinats per un instint assassí. Afortunadament és temporada seca. En el moment d’agafar impuls per al gran salt, la bèstia trepitja una branqueta. Amb el petit espetec n’hi ha prou perquè la zebra es giri i fugi. 

 Per regla general els lleons es cansen aviat. Si pots escapolir-te de la primera embranzida no hauràs de patir gaire. 

Per als lleons caçar zebres és una activitat més aviat esportiva i de seguida se n’avorreixen. La zebra s’adona que per desgràcia no la persegueix un lleó. És una lleona. Les lleones són més perseverants, molt més, perquè en depenen els cadells dels lleons. Fins i tot és possible que la lleona estigui tan desesperada com la zebra. Aquelles quatre potes poderoses no renuncien i li van al darrere, els ullets de la fera clavats en les natges de la zebra. 

 Aquesta pell nostra tan peculiar, a ratlles blanques i negres, no és un caprici, és una defensa. Fes-la servir! Quan els lleons s’apropin endinsa’t en la vegetació més alta que trobis, a contrallum, i quedaran encegats.

 A una distància raonable hi ha una concentració d’herbotes, d’arbres joves i troncs morts que no arriba a la categoria de bosc, però que pot ser útil per camuflar-se. Hi entra, es mou a dreta i esquerra per despistar la lleona. 

 És inútil. Encara no ha sortit de la malesa i ja sap que l’estratagema ha fracassat: ara no veu la lleona, però l’olora, i sap que la lleona també l’olora a ella. 

Les zebres som unes escaladores mediocres, però els lleons són penosos. En cas d’emergència, busca l’empara de pedres i rocams. 

 Quan la zebra surt de la malesa el terreny es torna escabrós. Normalment el defugiria. En aquestes circumstàncies, tira amunt per una elevació granítica. Els cascs ressonen quan trepitgen les roques netes d’herba. La façana és irregular, plena de traus i petits abismes. Amunt, amunt! 

 La lleona gruny de disgust, odia els espais trencats i verticals. I tanmateix, no s’atura. Salta de pedra en pedra amb un estil de granota. Aquella mirada, obsessivament concentrada en la zebra, ara ha de dividir-se. Primer enfoca la pedra on vol anar a parar, calcula, salta, alça els ulls per localitzar la zebra i torna a buscar la següent superfície. La zebra topa amb un ramat de cabres africanes que s’esvaloten, fugen i la increpen. 

Abandona el rocam. Les pedres li han desfet les articulacions. L’aire que respira li crema els pulmons. Les cuixes li tremolen d’angoixa i de fatiga. La seva última esperança és que ara corre per espais oberts i la lleona encara està entrentinguda baixant les roques. Això li permet guanyar terreny. 

 No. Només és un miratge. Quan la bèstia toca terra, accelera i redueix les distàncies a una velocitat prodigiosa. La zebra sap que tot s’acaba, i ho sap perquè mai ha tingut un pensament tan lúcid com el que avui l’assalta: mai s’havia parat a pensar que les zebres han sobreviscut milions d’anys a la sabana, i s’han reproduït, i han prosperat, en efecte. Però els lleons també. 

 Filla, si estàs desesperada, quan notis l’alè mortal a la cua, no et rendeixis. Juga- t’ho tot. Busca un riu i llança-t’hi de cap. És possible que et devori el cocodril. Però si no ho fas és segur que et matarà el lleó. 

Un riu! Un riu! Però on són els rius, a la sabana? N’hi ha molt pocs i duen molt poc cabal. I ves per on, quina sort! Just davant seu li barra el pas un corrent d’aigua. Ni tan sols s’atura per descobrir morros de cocodril. Tant se val. S’hi capbussa. Mou les potes, treu el cap, inhala un oxigen que bull. Avança cap a l’altra banda amb una lentitud desesperant. Quan hi és, el fang brut de la riba fa que llisqui i es torni a submergir. Clava dues peülles al fang, s’hi ancora. Es dóna impuls. No es pot creure que hagi aconseguit sortir. 

 La zebra ha escalat fins terra ferma. Respira, defallida i atrotinada. Mira, enrere i, oh horror! La lleona fa servir arbres caiguts i la punta de roques mig submergides per creuar el riu a salts, més o menys com quan era al rocam. 

 És el final. Aquí s’acabaven les lliçons de la mare. Esgotada, no pot córrer més enllà d’un trot penós. Xopa, el pes de l’aigua es converteix en un llast. La lleona gairebé ha franquejat el riu. En un instant serà carronya. 

 La zebra sent un renill. El pànic la dominava tant que ni havia vist que molt a prop hi havia una congènere. Es mou en la seva direcció per demanar-li auxili, sense esma. Però quina ajuda pot oferir-li una zebra vella, mig coixa i guenya? A més, la zebra vella, coixa i guenya, que també ha vist la lleona, fuig tan de pressa com pot, que no és gaire. 

 Durant uns moments, sota la capa del sol, en tota la immensa extensió de la sabana, per a la zebra no existeix res més que ella i la zebra coixa, guenya i vella. Corren en paral.lel. Tots dos animals es freguen amb la pell dels flancs. La zebra avança la zebra vella. La supera. Un moment després, el soroll rítmic de les vuit potes és interromput per un esclat de fúria. La zebra no mira enrere. No ho veu, ho sent: la zebra coixa ha caigut, abatuda, i la lleona li clava les mandíbules al coll. 

 L’esgotament s’ha esvaït en un tres i no res. Ara la zebra s’allunya de la tragèdia fent ziga-zaga i amb uns saltironets de gasela, àgils i amanerats. És feliç, sí. Perquè avui s’ha mort una zebra, però la zebra morta no és ella. L’endemà, davant de les altres zebres, plorarà de llàstima. I serà un plor sincer. Però ella és viva. Viva. I ha après la lliçó suprema de la sabana, que transmetrà a la seva filla.

 I aquesta lliçó no té res a veure amb els lleons. Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana és que n’hi ha prou de córrer més que una altra zebra.

por todo esto y mucho más

Por estos 9 meses y pico de aguantarme.
Por no perder la paciencia cada día que llegaba cabreada, cansada o desmotivada.
Por pasar fines de semana conmigo pero sin mi.
Por darme animos cuando no podia más.
Por los regalos sorpresa en los momentos justos, esos que me han hecho llorar.
Por saber que mis cambios de humor no eran permanentes y mis gritos no eran para ti.
Por ocuparte de Tula y de todo durante todos estos días.
Por arreglar el jardin sola o con mi madre.
Por darme tiempo y espacio (sobretodo tiempo)
Por sufrir en silencio mis malos dias.
Por invitarme a esta aventura y seguirme hasta el final incondicionalmente.
Por todo esto y mucho más espero tener toda la vida para pasarla junto a ti y demostrarte día a día todo lo que te quiero...

momentos

Primera curiosidad:
Hoy ha sido un día raro...casi me duermo y no puedo coger el tren. Cuando he estado en la estación ha llegado con 5 minutos de retraso, que son los que necesito para hacer el cambio en sants, pero ha puesto el turbo y listo, he llegado el penultimo día de clase a tiempo.
En el trayecto he tenido un hombre al lado, diria que paquistanes, que se ha puesto a cantar/rezar (susurrando) y me he transportado a pies del tajmajal o algun sitio mistico...y cuando ha parado he abierto los ojos y ya estaba en mi parada.

-------
Segundo momento:
Subia yo por rambla catalunya y de repente, en medio de la rambla un grupo de unas 10 personas,con vestidos estilo japo haciendo una sesión de tai-chi como si estubieran en medio de un claro en un bosque de bambus...realmente era relajante verlos. Ver como en pleno centro de una ciudad se puede crear un clima tan zen...

-------

Tercer momento:
He seguido subiendo(prohibiendome entrar en qualquier tienda) y en una es quina veo, en un colmado, una publi de ZICO, una agua de coco, paso de largo, vuelvo atras, entro a mirar el precio, flipo con la cantidad de cosas que tienen, pero lo mejor es la variedad de aguas, como unas 30! Llego a la mini nevera del agua de coco, la miro, pregunto y...compro,pero una que tiene aroma a mango...INCREIBLE


-------

Casi llegando a mi destino, me paro en una panaderia/cafe que me tiene enamorada compro un panecillo de queso, paqa mi princesa y un 'pain au chocolat' y nuevamente me transporto a mi infancia, cuando mi madre me mandaba de vacaciones a los Alpes con mi tia. Esa casa era especial, era donde habian nacido mi madre y mis tios, era una casa con encanto. Y en la parte de abajo había una panaderia y permanentemente olía a pan, mantequilla y chocolate, y para desayunar teniamos 'pain au chocolat' recien hecho...

me gusta...o quizá me encanta

Me gusta que me quieras sin condiciones.
Me gusta cada mañana cuando te dejo en la cama y sigues soñando.
Me gusta que te gusten mis padres, mis amigos, mi familia...
Me gusta que hagamos planes de ultima hora.
Me gusta cuando me traes regalitos solo para ver mi cara de sorpresa.
Me gusta que hayas hecho de nuestra casa, nuestro hogar.
Me gusta la paciencia que has tenido y tienes conmigo.
Me gusta que te guste todo lo que hago de comer.
Me gusta que tengas energia ilimitada.

Me gusta gustarte,
para amarte y quererte siempre jamás,
quererte sin pensarlo,
sentirlo muy a dentro, tanto que no se cuanto.

mujeres y más mujeres

Me encantan las mujeres, las admiro a casi todas. Me gusta mirar a las mujeres, como andan, como interactuan, la forma de pensar, como se comportan... La primera de mi lista es mi madre, una mujer valiente que con 19 años dejo su casa de los alpes de Francia, su familia y toda su vida. Para aterrizar en Barcelona con mi padre, un catalán de 27 años que trabajaba de maestro en una coperativa educativa. Mi madre fue valiente, aprendio catalan, trabajo de profesora de francés, de administrativa y de todo lo que surgiera. Tubo dos hijas, una de ellas en Andorra. Volvió, siguió trabajando, siempre al lado de mi padre, siempre pendiente de su familia. Cuido a su padre hasta morir, se tira al suelo para jugar con sus nietos, para arreglar mi jardín o para hacer mudanzas. Esta fuerte, cocina mejor que nadie y nos quiere a todos con locura... No tengo palabras para describir lo mucho que la admiro, lo mucho que la quiero, lo mucho que la hecho de menos cuando se va a pasar el verano a su casita en Francia. Podría seguir y seguir hablando de mi madre o de las mujeres de mi vida, pero a lo que vengo, es que después de pasar más de 8 meses rodeada de 6 mujeres, muy mujeres...No puedo más, me doy cuenta que la paciencia infinita que tengo "normalmente", se esta acabando. Me esta superando, esperar siempre, que se miren en todos los reflejos de todos los cristales, que "ahora este me ha mirado", "que, sabes que me ha dicho este que aquel ha dicho no se que de ti", "que llevo toda la noche estudiando, pero seguro que suspendo"... Será que el estrés me esta afectando más de lo normal o que no estoy acostumbrada a tantas mujeres durante tantas horas y tantos meses... En fin que con mi princesa tengo un tesoro que no cambio por nada!!!!

sueños, temores y realidades

Hoy he dormido fatal, he soñado entre sueños. He hecho el intento de levantarme cuatro veces a horas intempestivas. He soñado que llamavan al timbre, que tenia miedo. Que mi madre me llamaba al mobil para darme una mala noticia. Que los que llamavan al timbre conseguian entrar y tenia miedo. Me he despertado, he mirado la hora...3:45h, sigo durmiendo, tengo sed. Vuelven los que habian entrado, me paralizo, me agarro a mi princesa, me coge, me susurra que duerma, que no pasa nada y que me quiere... Me duermo

FERRAN

Segurament una dia com avui,agafaveu les maletes i el gos, i tiraveu cap a Andorra. On se'n havien anat a viure la Marie i el Jordi. L'anna, ja tenia quatre anys i esperava amb ganes la meva arribada. Pel que m'han explicat va ser un març nevat, però a vosaltres no us va impedir pujar, segurament les ganes i el fet de compartir el meu naixement, us van poder.
Com ès evident no tinc cap record d'aquell 24 de març, però va ser el dia en que el Ferran i jo ens vam coneixer. Des d'aquell moment ens va lligar un feeling especial. Per mi va ser com un Tiet, un referet a la vida. Recordo el dia que es va morir la tieta, ens vas agafar a l'Anna i a mi i vam anar al piza world a sopar! Tu odiaves anar a restaurants, sempre deies que com a casa enlloc.
Tambè recordo el projecte de 1r de batxillerat,una nevera amb cel-lules Peltier, un projecte d'11, de fet era un projecte de primer de física, però en tot el que et demanava hi posaves cos i ànima. Hi dedicaves totes les hores del món i tot l'esforç.
El que més feliç em va fer, va ser un dissabte al vespre,descobrir que tenies la casa plena de llibres del cole. Llibres que ni jo savia que existien. Vas comprar tots aquells llibres per entendrem, per saber que sentia...i això no es pot pagar ni amb tot l'or del mòn.
Molt sovint sentia que era la filla que no havies tingut, que amb mi feies coses que nomès eren dels dos.
Recordo com si fos avui, quan em van trucar per dirme que estaves a l'hospital. No vaig trigar ni una hora en plantar-me a la porta de la teva habitació. Estaves amb un pijama blau, assegut a la cadira, com si alló no anés amb tu. Et vaig fer dos petons(mai ens donavem petons) i em vas explicar que en un parell de dies tornaries a casa...
Ja no hi vas tornar, el teu cor va dir prou desprès de l'intervenció